EN NOM PROPI: SALVADOR LÓPEZ BALLESTER

 

Iniciem aquesta col·laboració amb el periòdic Les Bandes dedicant una sèrie d’articles a persones que han destacat o destaquen per les seues aportacions i treball continuat per a millorar les nostres Societats Musicals.

A més, cadascuna d’aquestes persones representarà els diferents col·lectius que componen el nostre particular ecosistema cultural i social: músics aficionats, professionals, directius, mestres, etc.

Intentarem plasmar la nostra història i allò que som a través de la mirada dels autèntics protagonistes. Tots són imprescindibles, perquè darrere de cada un d’ells trobem esforços, desvetllaments i, sobretot, molta passió i il·lusió. Sense el seu bagatge, mai hauríem arribat fins ací. Servisca, doncs, aquesta sèrie d’articles per a donar un emocionat i merescut homenatge a tots ells.

És una cosa premeditada començar per contar la història de Salvador López Ballester, músic aficionat de 91 anys d’edat, encara en actiu i amb la seua tuba al coll (una miqueta més meritori encara). Tot un rècord Guinness segurament. I també un monument viu que és necessari preservar, elogiar i homenatjar. Salvador, i molts més com ell, representa l’essència més genuïna del moviment associatiu musical valencià: la figura del músic aficionat.

Va iniciar la seua trajectòria musical només finalitzada la guerra civil, quan en aquells dies es recomponia la Banda Unió Musical de Benaguasil. Entre les restes polsoses de l’instrumental va haver de triar quin seria el seu. Va descartar un fagot atrotinat i li va cridar l’atenció una tuba, perquè estava sencera i d’una sola peça; no era fàcil trobar a l’Espanya de la postguerra alguna cosa en bon estat. Quatre mesos després ja formava part de la Banda. Fins a hui, carrejant el voluminós instrument per tot el Camp de Túria i mantenint intacta la seua afició.

Encara recorda amb certa satisfacció l’època daurada de la banda de Benaguasil, amb el mestre Peñarrocha al capdavant, quan van derrotar les dues bandes edetanes allà pels anys 60 i 70. Una fita molt èpica. No solament això, també esgrimeix amb cert orgull la seua relació amb un dels professors de trompa valencià més internacional, Vicente Zarzo, a qui coneix des que era un educand de la banda.

Hauria pogut ser una professional de la música, li sobraven aptituds i afició, però es va quedar a la fàbrica de farina, que representava un tros de pa més segur sense necessitat de perdre de vista la Montieleta. El servei militar el va fer en la banda militar de Bétera, a les ordres del mestre Asins Arbó, amb qui va travar una bona relació i a qui descriu com una excel·lent persona.

També s’ha dedicat a l’ensenyament. A Bétera li van fer un merescut homenatge després de vint anys com a professor de la seua escola de música formant generacions de músics.

Ara, després de tant de temps, encara continua actiu, formant part de la Banda de Jubilats del Camp de Túria. Manté el seu compromís i es dedica amb cos i ànima a aquesta nova agrupació. Una banda formada per músics majors i jubilats que han decidit deixar en un segon pla les seues bandes de sempre per a refugiar-se en un ambient més tranquil, on comparteixen una manera d’entendre la música que va perdent-se gradualment.

Benaguasil ha aportat magnífics músics professionals integrats en prestigioses agrupacions i conservatoris de tot Espanya i Europa. Cognoms locals com Faus, Balaguer o Zarzo formen part del panorama musical espanyol des de fa molts anys. A tot això ha contribuït en gran manera la centenària Unió Musical de Benaguasil, una societat amb una impressionant trajectòria.

En aquesta història d’èxit trobem el nostre protagonista participant en primera persona en la reconstrucció d’aquesta societat musical i en el seu renaixement.

Salvador té inoculat el virus de la música en el més profund del seu ser. Representa moltes generacions de músics valencians que han dedicat la vida a les nostres bandes, que després de les dures tasques del camp, la fàbrica o el taller assistien a les llargues nits d’assaig sense cap més motivació que l’afició per la música i el compromís per unes organitzacions, les seues bandes, a les quals volien i estimaven per damunt de moltes coses.

Els devem tant… Van mantindre la flama viva de la cultura en l’àmbit rural valencià durant la llarga nit de la dictadura, van garantir estructures i serveis educatius/musicals de certa qualitat i gratuïts quan l’Estat i els poders públics ni estaven ni podien. Van educar amb el seu exemple centenars i milers de joves músics als quals també van donar afecte i consell. A vegades tinc la sensació que no els hem recompensat mínimament per tot el que van fer; més aviat al contrari, van desapareixent del nostre panorama sense que ningú alce un dit per ells i proclame als quatre vents la nostra admiració. Els estarem fallant?

Es mereixen molts carrers i monuments als seus respectius pobles. Però el millor que podem fer és aconseguir que tornen per a enriquir la transversalitat de les nostres societats i el diàleg intergeneracional. És el mínim!

Mentrestant, demà, Salvador (Voro per als amics) carregarà la tuba en el seu cotxe i no faltarà a l’assaig, té un compromís i, com a persona d’honor i de trellat, mai falla i allí estarà. I això és el que compta.

Manuel Tomás

5 comentarios de “EN NOM PROPI: SALVADOR LÓPEZ BALLESTER

  1. Alfredo Barea dice:

    Es una institucio per a Benaguasil i es mereix un homenatge per part de tots, per la seua bondad, humanitat i saver estar 😇😇😇😇

  2. J. Guill dice:

    Hombres como este, y muchos mas, han dado categoria internacional a las bandas de la Comunidad Valenciana. Enhorabuena y siga con ello por mucho tiempo.

  3. Fernando Montero Castellano dice:

    Un ejemplo en donde mirarse las distintas generaciones que formamos las bandas.Su longevidad y su estado físico es admirable. Encontró su mundo en su sociedad musical de Benaguacil.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *